I es quan et trobes amb una amiga dels teus anys d’escola.
Amb les seves mans s’acarona els costats del seu ventre, on reposen 9 kilos (si sumem el nen, la placenta i el líquid amniòtic).
La mires i continues pensant en la increible situació.
-”…però si fa dos díes eres tu la que portava volquers!!“-
Sembla que ni els marejos, ni els vòmits pel matí, ni els peus botinflats, ni les ànsies a mitja tarda hagin minat el seu esperit.
El cas és que t’ho esperaves.
Amb els seus somriures als nens, la facilitat amb que assumia les obligacions fraternals…
Suposes que era com havia de ser, no? el que més vol en aquest món!
Encara que la seva vida canvie al 100%, encara que els temes de conversa es tornen monòtons, tòpics…A tu, tant et fa.
La mires a la cara, i amb això tens suficient per entendre-ho.