Julio 22nd, 2006
Avui m’he llevat amb ganes de cantar. De posar la música ben alta i cantar sense parar.
I ha vingut la Nina Simone amb el seu:
-”…love me of leave or let me lonely…“-
Quina dona i quina veu!
I la Pj. Harvey, amb aquella veu tan dura però tan dolça alhora. Una de les seves cançons, on parla de New York. Crec que s’estima aquella ciutat, el seu entorn, per les paraules que utilitza.
I el orgull darrere de les seves lletres…
Em posa les piles i em fa sentir que puc fer qualsevol cosa.
Es curiós, algú en la distància, a qui no coneixes, a qui probablement mai coneixeràs, però que et fa sentir tota aquella força… Quina dona!!
I mentres elles canten, jo les acompanyo.
Encara que la meva veu no sigui tan femenina com hauría de ser. Però, ja saps que avui tenía ganes de cantar, i de somriure…
Archivado en Realidad |
Julio 22nd, 2006
I es quan et trobes amb una amiga dels teus anys d’escola.
Amb les seves mans s’acarona els costats del seu ventre, on reposen 9 kilos (si sumem el nen, la placenta i el líquid amniòtic).
La mires i continues pensant en la increible situació.
-”…però si fa dos díes eres tu la que portava volquers!!“-
Sembla que ni els marejos, ni els vòmits pel matí, ni els peus botinflats, ni les ànsies a mitja tarda hagin minat el seu esperit.
El cas és que t’ho esperaves.
Amb els seus somriures als nens, la facilitat amb que assumia les obligacions fraternals…
Suposes que era com havia de ser, no? el que més vol en aquest món!
Encara que la seva vida canvie al 100%, encara que els temes de conversa es tornen monòtons, tòpics…A tu, tant et fa.
La mires a la cara, i amb això tens suficient per entendre-ho.
Archivado en Realidad |